Testimonis

RESIDENTS

“La vida és adaptació a les circumstàncies i il·lusió per tirar endavant”

Rosa Navarro

Resident Residència per a gent gran Roca i Pi
Rosa Navarro | Resident Residència per a gent gran Roca i Pi

La Rosa Navarro viu a la Residència per a gent gran Roca i Pi des de l’any 2007. Hem parlat amb ella de com és viure a la Residència i també de la seva infància a Canyet, un barri de Badalona, en una casa on tenien cabres i venien llet. “Quan explico això als nens d’ara els hi agrada molt i els hi sembla un conte”.

“Quan era petita jo era de pagès a Canyet, collia ous i teníem cabres. Jo era la cabra més boja de totes, era com una ‘bestieta’ i tot el dia corria darrere d’elles. Un dia vaig caure amb molt mala sort”. La Rosa Navarro, que viu des de l’any 2007 a la Residència Roca i Pi, ens diu que després de la caiguda quan era nena va estar molts mesos a l’hospital i que “com no hi havia els avenços que hi ha ara”, a partir de llavors anava coixa i amb bastó.

“Jo no podia córrer com els altres de petita ni podia ballar quan era jove però he sigut feliç perquè m’he adaptat al que tenia. La vida és difícil… Si vols tenir el que no pots doncs vius amargat i amargues als altres. Jo no podia ballar igual que els altres però em relacionava i feia grup, això sí que és important! I valorar el que tens”, destaca la Rosa.

També recorda que feien molta vida al carrer amb els veïns i veïnes. “Érem com família. I celebràvem totes les festes”. Tot això ho ha explicat als nens i nenes del Col·legi Mare de Déu de la Salut en el projecte intergeneracional que relaciona alumnes i gent gran de la Residència. “Als nens els hi encanta saber com era la vida abans. Anàvem a Barcelona un cop a l’any, era com anar a l’estranger. Hi havia més innocència”.

“Vaig venir a la Residència perquè jo vaig voler. Un dia un veí meu que vivia sol va caure i em va agafar por. Quan vaig poder entrar em vaig sentir tranquil·la i segura i a més tenia una companya d’habitació que era com la meva germana. Quan va morir vaig tenir un disgust de por i em vaig sentir sola… Però bueno, després van venir altres companyes també. Tinc bona relació amb la gent perquè intento no ser conflictiva. No vull que segueixin les meves idees, cadascú veu les coses a la seva manera i té el seu caràcter”.

Sobre el tema de la pandèmia diu que li ha fet agafar por. “Abans fèiem més coses i tenia més seguretat, ara vaig més encongida… Però aquí doncs vetllen per nosaltres perquè som de risc… Ens hem d’adaptar també, hem de saber-nos adaptar i aprofitar les nostres circumstàncies, les que ens toquen”.

Una de les activitats que més li agraden a la Residència és la música. “La música és l’aliment de l’esperit, de dins, dels sentiments… Aquí a la Residència agrada molt el flamenco i Manolo Escobar però a mi m’agrada Pavarotti, Alfredo Kraus… Quan era petita anàvem als envelats a la festa major de Badalona, a l’agost. Allò era “el no va más”. El meu pare agafava un palco per a tota la família i ho passàvem molt bé. No fèiem fotos, no com ara amb tants mòbils. Però jo ho recordo molt bé. Si la iaia hagués vist un mòbil diria que era cosa de bruixes. Abans quan no s’entenia algo sempre deien que era cosa de bruixes”.

“Jo crec que en 200 anys no s’ha evolucionat tant com en els 50 anys últims. A mi em sembla que ara la vida és massa ràpida però si m’hagués tocat viure ara potser veuria algunes coses com “soses”! La vida sempre et dona experiències diferents i hem de viure la vida en positiu i tenir il·lusió per tirar endavant”.