El Jordi va entrar a treballar a la residència amb només 17 anys. Avui hi treballa com a gericultor, però també s’ha format com a auxiliar d’infermeria i en dietètica. Ell ho té clar: aquesta és una feina vocacional. “ T’ha d’agradar”, diu. I en el seu cas, es nota. Quan pot, s’afegeix com a voluntari a les sortides amb les persones residents.

Si li preguntes què valora més de la seva feina, el Jordi no parla ni de torns ni de rutines. Parla de l’equip i dels moments especials que viu amb les persones residents: “El companyerisme. Saber que sempre tens algú al costat si ho necessites, igual que tu hi ets per als altres. El que dones, ho reps”.

A la residència, explica, són companys dins i fora de la feina. I això es nota també en el dia a dia amb les persones residents.

Quan recorda moments especials, n’hi ha un que li ve immediatament al cap: una dona de 104 anys que ja no reconeixia ningú, però que, quan el veia, sempre exclamava:“ El Jordi, el Jordi!”. Són aquests gestos, petits però profunds, els que donen sentit a la feina. Amb residents i també amb famílies, diu, es creen vincles que van més enllà de l’atenció professional.

El Jordi també destaca una cosa que sovint passa desapercebuda: “Les persones residents noten quan no estàs bé. I a nosaltres ens passa igual”. Durant la pandèmia, aquesta connexió es va posar a prova. Jornades llargues, de dilluns a diumenge, i una sensació constant d’irrealitat: “A vegades arribaves a casa i no podies dormir. No t’acabaves de creure el que estava passant”.

Creu que, arran del covid, alguna cosa va canviar. Que hi ha qui ara entén millor què implica aquesta feina i el paper essencial que té: “Potser no sempre es veu tot l’esforç, però hi ha persones que saben què costa i ho valoren”.

Històries com la del Jordi posen rostre a una feina imprescindible. Una feina feta de cura, presència i compromís diari.  

.